Com gestionar les turbulències

Encara que generalment no són visibles, en presència de vapor d’aigua o fum les turbulències poden aparèixer en forma de remolins. Solen dir-se ‘ones del cel’.

Quan un avió passa per una zona de turbulències, la sensació generalitzada és la d’estar passant per una carretera plena de sots. A vegades la turbulència pot incloure canvis en la força G (força de la gravetat) que es manifesten amb una sensació de pesadesa o lleugeresa –segons es tracti de “G” positius o negatius- així com un moviment ondulatori més o menys suau.

En si, les turbulències no representen una amenaça ni per a l’avió, per als passatgers. Pots comprovar la resistència de l’ala d’un avió aquí. Els avions es dissenyen per a suportar turbulències molt més severes que les majors a les quals es veuran sotmesos al llarg de la seva vida útil. A més, els avions en l’actualitat estan equipats amb tecnologia com a radars meteorològics que permeten als pilots detectar i estimar la magnitud de la major part de les turbulències.

Què és una turbulència?

Les partícules que formen l’atmosfera tendeixen a desplaçar-se de manera laminar en capes superposades amb diferents densitats i temperatures sense barrejar-se. La turbulència es produeix quan aquest moviment estable es veu pertorbat per corrents ascendents a major temperatura, per la presència d’obstacles com a muntanyes, o fins i tot pel pas d’un avió. Diferents situacions meteorològiques poden ser causa de turbulències. En un passat article vam explicar els principals fenòmens meteorològics més perillosos per a un avió.

Podem trobar diferents tipus de turbulències.

• Núvols de desenvolupament vertical. Corrents ascendents o descendents.
• Turbulència en Aire Clar (TAC). És una de les situacions de turbulència més temibles, puix que al no estar associades amb un front nuvolosos són molt difícils de predir. Poden anar associades al Jet Stream, corrent molt fort de vent, que s’origina en les capes altes de la troposfera i fins i tot en la capa baixa de l’estratosfera i que s’estén al llarg de diversos milers de quilòmetres.
• Wind shear o cisallament. No es tracta d’una turbulència pròpiament dita, sinó que és una variació brusca o molt brusca de la intensitat i direcció del vent. El “wind shear” sol anar associat a situacions d’inestabilitat atmosfèrica, i resulta especialment perillós en les fases finals d’aproximació i aterratge.
• Generades per altres avions. Són produïdes pels extrems de les ales i consisteixen en vòrtexs turbillonarios ciclònics –en presència de vapor o de núvols, arriben a ser visibles- que poden aconseguir velocitats molt elevades, de fins a 90 nus/hora (gairebé 170 km/hora). En fases d’aproximació comporten risc per a l’avió que vola darrere encara que, atès que tendeixen a “caure” cap al sòl, n’hi ha prou amb mantenir una senda lleugerament per damunt per a evitar-los.

Classificació de les turbulències

Les turbulències es poden classificar segons la seva magnitud. Per tant seran:

1. Turbulències lleugeres. Els passatgers notaran petites sacsejades, però el servei a bord pot donar-se amb total normalitat.
2. Turbulències moderades. La intensitat de les sacsejades va en increment, i s’encén l’avís de cordar-se els cinturons. No obstant això, en general, el servei a bord pot continuar.
3. Turbulències severes. En aquesta situació els ocupants de l’avió, siguin passatgers o auxiliars de vol, corren el risc de colpejar-se contra les parets o el sostre de l’aeronau, per la qual cosa romandran asseguts i amb els cinturons cordats.

Per a evitar qualsevol risc, abans d’iniciar el vol es consulten les previsions meteorològiques METAR i TAFOR i es consulten els mapes significatius per a trobar la millor ruta.

Què fan els pilots quan hi ha turbulències?

Els pilots són els primers a tenir coneixement que es travessarà una zona de turbulències, ja sigui per indicacions des del control en terra com per avisos d’altres aeronaus o la consulta de les previsions meteorològiques com hem esmentat anteriorment. Aquest fenomen suposa més un problema de comoditat que de seguretat, que no obstant això pot generar inquietud en el passatge.

Quan el pilot detecta la turbulència els passos que segueix són:

1. Avisar als passatgers. S’encenen els senyals lluminosos d’ajust de cinturó, perquè els passatgers romanguin en els seus seients. Els lavabos a bord queden tancats. A més, depenent de la severitat de la zona turbulenta a travessar, s’avisa per megafonia i/o se suspèn el servei a bord.
2. Parlar amb control aeri. Se sol·licita al control de ruta que estigui monitorant el vol en aquest moment un canvi de nivell de vol (altitud) cap a un nivell superior o inferior més estable. Normalment, si el nivell sol·licitat està lliure, se sol autoritzar l’operació.
3. Establir comunicació amb altres aeronaus. Si altres aeronaus estan procedint per la mateixa aerovía en sentit contrari es pot establir comunicació, tant per a recaptar informació com per a prevenir de la presència d’una àrea turbulenta.

Normalment, les rutes comercials intenten evitar en la mesura del possible les zones turbulentes, per la qual cosa representen quant a pèrdua de confort per als passatgers –el temor a les turbulències és una de les primeres causes de la aerofobia, o temor a volar-, però hem de tenir molt clar que no comporten el menor risc per a l’aeronau. Després de tot, l’avió (i no nosaltres) és qui en l’aire es troba en el seu medi natural.