Els avions moderns són una autèntica meravella de l’enginyeria. Han de superar forts corrents d’aire turbulents i impredictibles, i completar la seva vol emprenent maniobres complexes. Us heu preguntat mai com poden els pilots aconseguir això?
Per a això, primer necessitem entendre la seva estructura, ja que tot està dissenyat al mil·límetre perquè cada part de l’avió pugui exercir la seva funció correctament. En aquesta ocasió ens centrarem en les parts mòbils de l’avió: les ales i la cua.
La característica més interessant de les ales d’un avió és que creen en desplaçar-se a través d’una massa d’aire una forma molt especial en la mecànica de fluids, anomenada airfoil. Només entenent la física que hi ha darrere d’aquest fenomen, podem entendre completament com vola un avió.
Llavors, vegem realment com vola un avió. L’ala produeix una força d’elevació (lift o sustentació) que permet a l’avió volar. Aquesta força s’aconsegueix mitjançant el moviment d’avanç de l’avió, la qual cosa genera un flux d’aire anomenat vent relatiu que en desplaçar-se a diferent velocitat per la part superior i inferior de l’ala causa de la seva diferent curvatura crea una diferència de pressió, superior a la part inferior de l’ala, que es tradueix en un impuls cap amunt. Aquest efecte, que s’incrementa amb la velocitat i amb l’angle amb què el vent relatiu incideix, porta a l’ala a elevar-se i amb ella l’avió complet.
A més, l’ala està formada per altres parts i conjunts. Els elements mòbils. Si sou una mica curiosos, ja us haureu fixat que determinades parts de les ales es mouen en diversos moments durant el vol. Es tracta dels flaps i els slats, que poden alterar la forma de l’ala depenent de les necessitats de cada moment del vol. Per exemple, per a l’enlairament aquests conjunts es despleguen per a generar una major superfície de sustentació en l’ala i aconseguir que l’avió pugui “anar-se’n a l’aire” a menys velocitat i amb un recorregut de pista més curt. D’aquesta manera els aeroports no tenen necessitat de pistes de vol quilomètriques.
També són útils en l’aterratge, ja que possibiliten que l’avió es mantingui en vol tot i anar reduint la seva velocitat. Enfocant-nos ara a la cua, es poden observar dos tipus de conjunts: el Rudder, o timó de direcció, i els elevadors o timons de profunditat. Actuant sobre els elevadors es controla el flux d’aire que incideix en ells, permetent l’avió anar amunt o avall durant el vol. Aquest és el dispositiu que s’acciona en el moment de l’enlairament perquè l’avió se’n vagi a l’aire. En canvi, ajustant el Rudder es controla el flux d’aire que incideix en el timó de direcció de l’avió, d’aquesta manera aquest pot moure el morro a la dreta o a l’esquerra.
Finalment, en els extrems de les ales es troben els alerons. Aquests es mouen de manera asimètric -quan un puja, l’altre baixa permetent l’anomenat “alabeig“, és a dir, el moviment d’inclinació de l’avió a dreta o esquerra per iniciar un viratge. Hi ha alguns altres elements mòbils en l’ala d’un avió, però aquests són els principals. Pel que fa al fusellatge de l’avió, té poc protagonisme en l’operació de vol. Simplement obeeix a una solució de compromís entre una geometria suau amb poca resistència aerodinàmica i les diferents necessitats de capacitat o volum per poder complir els seus objectius. Sent estrictes, bé podem afirmar que de tot el que conforma un avió, l’únic que realment “vola” són les seves ales.